ENTREVISTESLITERATURANARRACIÓ ORAL

“Les generacions actuals necessiten un moment per escoltar històries de viva veu” Miguel Prades

Comparteix:

Què pot aportar a la narració oral ser professor de literatura?

Pense que és un camí d’anada i tornada. Certament el fet de tenir certs coneixements t’ajuda per situar-te davant el fet de narrar al públic que espera que tu els transmetes històries plenes d’emoció i sentiments, però en el meu cas, això i ho dic, amb coneixement de causa, crec que va ser a l’inrevés. Els contes van aportar molt més al professor. Per a mi han estat una eina de treball quotidiana, i un acostament de la literatura als meus alumnes

En quin moment vas decidir agafar el camí de la narració oral?

En el meu cas va ser, relativament tard. Després de molts anys tenint una relació més o menys contínua amb el teatre, vaig decidir provar sort amb un projecte que feia anys que em rondava pel cap. Realitzar un espectacle de poesia musicada. I en l’any 200, al costat de Manel Brancal, vam realitzar “Al compàs de la Palabra, espectacle que recollia una visió de la poesia Castellana més coneguda. Després d’això gravem un cd, per a la fundació Soler i Godes, amb el títol de “Mestres de la Paraula”, sobre poetes de Castelló. Això em va portar a interessar-me per l’oralitat, i un amic meu “Crispín d’Olot”, em va convéncer per presentar-me al certamen de contacontes Tierras del Torío, a León. Allà vaig acudir i vaig guanyar el primer premi, repetisc un any després aconseguint un segon premi. Això m’anima a seguir buscant en l’oralitat i trobar d’explicar històries un camí personal. Jo sempre dic que no sóc un contacontes a l’ús. Em definiria com un narrador d’històries, de fet moltes coses que conte són anècdotes o històries quotidianes. I els contes sempre els adapte al meu estil i circumstàncies.

En els últims anys has col·laborat amb Manel Brancal i has introduït música als teus muntatges. Quina és l’experiència? Ho recomanes?

Com ja he dit una experiència magnífica, hem gaudit molt tots dos. I t’adones de com és d’agraïda la gent quan els apropes, la poesia i els textos literaris amb afecte. Són espectacles per a tots els públics i en molts ambients diferents.

Quines són les teues fonts?

Com he dit jo conte moltes històries quotidianes. Però evidentment en el repertori porte contes clàssics, i contemporanis. M’agrada molt versionar als grans contistes castellans de Sud-amèrica; Galeano, Borges … i catalans com Pere Calders, Rodoreda, valencians com les rondalles d’E.Valor. Però vaig agafant de molts llocs …

Woody Allen, Dario Fo, i de l’escena local… amb qui et quedes?

Crec que és molt difícil escollir. Jo com provinent de teatre tinc predilecció per Darío Fo, però crec que tot creador mereix el reconeixement necessari. Aquí ara mateix estem realitzant sengles homenatges a Carles Pons a Castelló i a Vilafranca, el seu poble, i revisant t’adones de l’obra tan extensa que tenia malgrat la seua joventut, i que es va dedicar més específicament a la tasca actoral. Tampoc es pot oblidar Pep Castellano, amb una obra àmplia de contes i relats, etc

En quin moment penses que està la narració oral actualment als Països Catalans?

Com ja he dit jo vaig entrar un poc de rebot, en aquest món de contacontes, però pel que conec aquí al País Valencià, ara hi ha un gran nombre de contacontes i cada vegada es creen nous festivals i trobades.

Quin soroll de la modernitat trauries perquè s’escoltara millor la narració oral?

Sens dubte el reggaeton, i la música de discoteca.

Quin és el lloc més estrany on has contat? 

Un cop amb l’espectacle de poesia, ens van contractar, per mitjà d’un amic a les festes del poble. Era el dia del sopar del bou, que es feia al poliesportiu i estava totalment ple. Durant el sopar la gent comentava que aquella nit hi havia teatre, i nosaltres ja havíem dit que era un espectacle de poemes. En acabar el sopar mentre tothom estava amb els cafés, carajillos i copes corresponents ens conviden a començar. (Estàvem convençuts que anava a ser impossible, en aquestes circumstàncies, fer el bolo). Quan portàvem dos poemes es va acostar l’organitzador i ens va demanar si ens podíem esperar un moment. En aquell moment estava convençut que se suspenia. Però sorprenentment, començaren a apartar les taules del sopar, van posar les cadires en semicercles concèntrics, van avisar els nens petits que escoltessen o se sortiren a jugar i continuem. En acabar una actuació realment emotiva, la gent que havia estat escoltant emocionada, va començar a felicitar-nos, i a dir que no s’esperaven el que havien vist, però que els havia emocionat molt escoltar els poemes amb la música, molts dels quals els recordaven els seus anys escolars. Per això dic que és un espectacle tot terreny.
Un altre dia vam haver de fer un contacontes en un forn mentre les dones de poble, feien els pastissets de Sant Antoni …. però va ser també emocionant … Segurament hi ha més, però totes et deixen un bon sabor de boca

Quina classe de contes penses que li falta escoltar a la generació actual?

Crec que més que la classe és el com i el quan. Necessiten un moment per escoltar en primera persona i en veu viva, històries, tant és que parlen d’ells, que parlen del món o siguen fantàstiques. Però és important que el to i el timbre d’una veu els arribe al cor. Que aprenguen a escoltar. En tot cas crec que els farien falta contes que els facen pensar, plantejar-se la realitat que els expliquen en els mitjans de comunicació.

Si tornares a començar amb 30 anys menys amb qui t’haguera agradat contar o fer un espectacle? 

Amb tots els amics que ja no estan, i amb els que sempre vaig voler fer-ho i no vam tenir temps ni ocasió.

País del Mar
Som un Grup Editorial valencià establert a Vila-real des de desembre de 2018 i amb el propòsit de difondre continguts e informació actual.

    També et poden interessar

    Comentaris tancats

    Més en:ENTREVISTES