ARQUEOLOGIAARQUEOLOGIA SUBAQÜATICABARBARIACIÈNCIAEDUCACIÓPORTADA

La conservació dels materials arqueològics subaquàtics

Comparteix:
[vc_row][vc_column][vc_column_text]

Hi ha qui diu que sempre és millor prevenir que curar. A l’arqueologia subaquàtica passa el mateix: millor conservar que haver de restaurar.

Per a un conservador i restaurador del patrimoni subaquàtic, valorar l’estat de conservació i l’impacte que té l’extracció de la peça del medi aquós és primordial. Abans de començar a restaurar cal analitzar l’origen del bé i com ha arribat a deteriorar-se. Realitzar prospeccions i una bona documentació fotogràfica ens ajudarà molt a determinar de quin tipus d’obra tractarem abans de començar amb una intervenció invasiva. Per a tot això, és recomanable l’ús d’unes fitxes on es recullen les dades de l’estat de conservació de cadascun dels béns oposats. D’aquesta manera, també serà molt més fàcil a l’hora d’organitzar o catalogar les peces per a més endavant.

Els materials orgànics (fusta, corda, paper, etc.) no solen adaptar-se al mar com altres tipus de materials. La forma de l’objecte es conserva, però per dins l’estructura molecular es debilita molt per la falta d’oxigen en l’aigua. Per això, en general, allò que se sol identificar són peces inorgàniques com el metall o la ceràmica.

Fig.2: Prova de degradació d’una corda, per Luis Carlos Lambrano Valdivia, restaurador del Museu de Cadis. Per: Youtube

 

Els materials inorgànics solen presentar-se en un bon estat de conservació, això és per romandre en un lloc amb poc oxigen i falta de llum. Són capaços de canviar les seues propietats fisicoquímiques fins a arribar a trobar un equilibri en la conservació. Les causes de deterioració poden ser extrínseques; causades per les marees o l’onatge, els organismes o l’acció humana. Mentre que les causes intrínseques són deterioracions pròpies de la peça, per exemple, per la temperatura, la humitat, el pH o l’oxigenació. A més, si dóna el cas que es troba una peça de metall és molt probable que patisquen el fenomen de corrosió.

Les sals

La ceràmica és el material més localitzat en els fons marins. Aquest tipus d’element ha passat tant de temps submergit que ha arribat al límit d’absorció d’aigua. A més al ser un material molt porós, l’aigua penetra dins de l’estructura mitjançant capil·laritat. En el moment que la ceràmica s’extrau i es posa en contacte amb l’aire es comença a deteriorar. Les sals depositades tant fóra com en l’interior del bé comencen a cristal·litzar-se. La cristal·lització, juntament amb el canvi de temperatura, la humitat, l’oxigene i la llum poden arribar produir un canvi físic en la peça desmesurat, com la inflor i contracció. Arribant a causar, fins i tot, el trencament.

Els organismes

Quan parlem d’organismes ens referim a la fauna i la flora del fons marí. Els animals no diferencien el que és una obra arqueològica d’una pedra o qualsevol altra cosa és per això que és molt probable trobar-se amb diferents tipus de deposicions. A més, l’ambient és perfecte per a la reproducció de certes concrecions calcàries (corals o petxines) i vegetals (líquens, algues o esponges). En els materials orgànics empitjora fins i tot, ja que poden sofrir atacs de mol·luscos que excaven l’interior del bé, com en el cas del calamitas navium. La neteja d’aquests substrats no és senzilla, però serà explicada en una altra ocasió, ja que es tracta d’un procés restauratiu.

Les mareges i onatges

Aquests elements son grans destructors del patrimoni arqueològics subaquàtic. No sols pel mal que poden fer directament el moure la peça, arribant a produir fissures o pèrdues. De manera indirecta, els corrents fan que l’arena, el terregall i el fang de fons es moga i que a poc a poc abrase les obres.

L’acció humana

La capacitat d’actuar del ésser humà sobre el bé cultural sol ser, en moltes ocasions, la causa més nociva. Com explica en l’article sobre la síndrome d’indiana Jones, el company Ximo Soler, l’espoli ha sigut sempre un dels grans problemes als quals s’han hagut “d’enfrontar” els jaciments arqueològics. Així mateix, sense oblidar-nos de les accions realitzades de manera inconscient com el trànsit marítim, la pesca o l’ús de maquinàries que també poden resultar un perill para la conservació d’aquest patrimoni.

Però juntament amb això, al llarg del temps l’ésser humà també ha contribuït de manera bruta al canvi climàtic. Fomenta una deterioració lenta però que amb l’augment del nivell de la mar i el canvi dels ecosistemes arriba a exercir un impacte gran en els béns culturals, com a xicotetes accions d’abrasió que poden comportar a la completa desintegració. O com declara la Unesco: “[…] l’augment de la humitat del sòl després de les inundacions pot causar la inestabilitat i fins i tot el desplaçament de monuments subterranis i jaciments arqueològics. […]”.

Fig.3: Dos bussos a punt de realitzar una prospecció en un jaciment. 

En conclusió, hem d’observar detingudament l’obra abans d’actuar directament sobre ella. Considerar quines són les millors solucions perquè es conserve bé, i considerar que la “conservació in situ” sempre resultarà la millor opció per a les obres. En cas d’extracció del medi aquos, serà necessari un equip especialitzat amb laboratoris, magatzems, motles, refrigeradors, banyeres i sobretot, un personal experimentat. A més de no oblidar-nos que el canvi ambiental és descomunal i els béns han de mantenir en aigua dolça i filtrada preferiblement fins a començar amb els respectius tractaments de restauració, dels quals parlarem en altra ocasió.[/vc_column_text][/vc_column][/vc_row]

Ixone Herrero Otsoa
Restauradora, conservadora i tècnica del patrimoni cultural basca establida a València, compromesa amb la protecció dels béns culturals i el medi ambient.

    També et poden interessar

    Comentaris tancats

    Més en:ARQUEOLOGIA