BARBARIAHISTÒRIAPORTADAVALÈNCIA

Els Novatores valencians, pioners de la il·lustració

Comparteix:

La Il·lustració valenciana

València fou considerada per Moreu-Rey com la capital econòmica, artística i intel·lectual dels països de parla catalana del moment i havia tingut la seua corrent pròpia i específica de pre-il·lustrats o novatores, als que Mestre es refereix com a protagonistes que ompliren el període immediatament anterior i garantiren “…la continuidad de la vida intelectual…”

El moviment dels novatores va fundar-se l’any 1686 a València, a casa de Baltasar Íñigo, en presència de Joan Baptista Coratjà i Tomàs Vicent Tosca. La idea inicial era crear una mena d’acadèmia matemàtica. El moviment es va donar com a primera tasca la renovació de les idees i les pràctiques científiques existents. Continuen la tasca encetada per l’Acadèmia de València o els treballs del matemàtic i astrònom Josep Zaragoza i Vilanova, d’Isaac Cardoso, de Juan Caramuel i del metge valencià Juan de Cabriada.

Publicitat

Homes que es plantejaven la necessitat d’acceptar la ciència moderna amb rigor metodològic i, òbviament, amb independència de la teologia, com apunta Blasco Laguna.

Manuel Martí, degà d’Alacant, fou el nexe —segons Balcells— entre els novatores de finals del XVII i la generació il·lustrada, del XVIII. De la mateixa opinió és Fuster, quan parla de “…la Il·lustració valenciana, generada a la darreria del XVII, amb els novatores en la ciència i en la filosofia…” situant, igualment, el degà d’Alacant al bell mig del moviment: “…presidida —la Il·lustració valenciana— pel prestigi de Manuel Martí…” . I és el 1687 quan, en opinió de López Piñero, s’esdevé la data clau en aquell tomb ideològic, quan es publica a Madrid l’obra del metge valencià Joan de Cabriada Carta filosófica médico-chymica “expressió clara d’un canvi de mentalitat conscient” .

Els novatores “…propugnaven el coneixement dels fets, de les idees i de les tècniques de la ciència nova, alhora que els seus fonaments metòdics i epistemològics; donaven primacia a l’observació i a l’experimentació, propugnaven un sentit crític rigorós en totes les disciplines i refusaven, per tant, l’argument d’autoritat…”, segons recull Balcells. I encara afegeix: “…la característica predominant entre els novatores fou un empirisme circumspecte, un eclecticisme elevat a principi i invocat com a prova d’independència filosòfica…”.

I tot això abans que Feijóo se significara com a innovador: “…parece, por tanto, claro un adelanto cronológico notable de los novatores valencianos, respecto al planteamiento reformista de Feijóo…”, segons apunta Mestre. Domínguez Ortiz ja havia explicat que aquells a qui Francisco Palanca, religiós de l’ordre del Mínims, anomenava novatores eren homes de variada procedència, que volien renovar l’esquifit panorama intel·lectual de l’època. Es reunien en tertúlies que esdevingueren en “acadèmies”, abans que el despotisme il·lustrat oficialitzara aquesta nomenclatura i el seu tarannà investigador es caracteritzava per l’eclecticisme. Aquell moviment reformista prengué —en opinió de Mestre— una triple direcció: les ciències, la història crítica i l’humanisme. Entre els capdavanters del primer grup destacaren Corachán, el Pare Tosca i Baltasar Iñigo. Es reunien sovint i, fins i tot, es dedicaven a l’experimentació científicomatemàtica.

L’ambient intel·lectual valencià, doncs, s’havia manifestat avançat i receptiu i Climent fou, a la vegada, objecte i subjecte d’aquell ambient. Mestre afirma que “…la efervescencia intelectual es, por tanto, viva e inquietante. Al pensamiento tradicional se unen las interpretaciones modernas con las polémicas suscitadas. Frente a la escolástica aparece la crítica. Frente a los libros clásicos españoles, se leen los libros franceses, italianos, holandeses, o alemanes que llegan a Valencia a los pocos meses de su edición. Junto al pensamiento teológico moral con tendencia al rigorismo filojansenista, pululan ideas episcopalistas y conciliaristas… difícilmente se encontrará en España un ambiente tan abierto…”.

Aquesta llarga cita il·lustra, suficientment, del tarannà progressista i crític de grup d’il·lustrats valencians. Al respecte de la preocupació per la teologia, en el context valencià, Mayans publicà, en 1733, El Orador Christiano, ideado en tres diálogos, “libro que ejercerá una fuerte influencia en la oratoria de Climent”, diu Albiñana. I Piquer, en 1757, publicava el seu Discurso sobre la aplicación de la Philosophia a los asuntos de Religión. Mayans, sens dubte, fou la figura que articularia al seu voltant la resta d’il·lustrats valencians i bona part d’europeus: “…el verdadero heredero del deán Martí y de cuanto significó como enlace con el criticismo español de fines del XVII es, sin duda alguna, Gregorio Mayans…”, segons Mestre.


Fonts:

UV Universitat de València 

Wikipedia 

País del Mar
Som un Grup Editorial valencià establert a Vila-real des de desembre de 2018 i amb el propòsit de difondre continguts e informació actual.

    També et poden interessar

    Comentaris tancats

    Més en:BARBARIA