Comparteix:


La conservació dels béns arqueològics subaquàtics és el tractament més important perquè l’obra puga perdurar en el temps.

Ja fa dues dècades, en la “Convenció de la UNESCO” de 2001 es parlava de la protecció dels béns arqueològics subaquàtics i de com es devia prioritzar la conservació in situ – la conservació de l’obra en el seu lloc d’origen- per damunt de l’extracció. Com ja parlem anteriorment en l’article La conservació dels materials arqueològics subaquàtics, és molt probable que la peça patisca grans problemes de deterioració a l’hora d’extraure-la dels fons marins, ja que és sotmesa a canvis ambientals. De la mateixa forma, en aquesta ocasió us parlarem de les dues possibles formes de conservar un ben arqueològic subaquàtic: la conservació in situ o mitjançant l’extracció.

Devem recordar sempre que els materials, les infraestructures, l’emmagatzematge i totes les accions durs a terme han de ser responsabilitat del director i arqueòleg de l’excavació, junts al restaurador i conservador – a ser possible bus-, que serà responsable dels tractaments de conservació, restauració i emmagatzematge. És molt important que aquestes dues figures tinguen els mateixos principis d’actuació i debaten les accions abans començar a treballar en l’obra. Inclòs si hem de conservar l’obra in situ, es deuen realitzar hipòtesis coherents i previsores sobre l’estat de conservació de la peça.

En 1996 el “Consell Internacional de Museus” (ICOM) va realitzar una sèrie de lleis entorn de la conservació preventiva dels béns arqueològics subaquàtics, encara que des d’un punt de vista museístic, no obstant això, aquestes lleis són un clar exemple de com si es protegeix de bona forma una obra arqueològica perdurarà en el temps.

Abans de realitzar qualsevol actuació directa sobre l’obra, ha de ser documentada de la forma més exhaustiva possible o bé mitjançant fotografies, fotogrametria i dibuixos o prenent xicotetes mostres de la manera menys invasiva possible. Aquest últim procediment ho denominem “mínima intervenció”, metodologia a deure ser impartida durant tot moment que es treballe sobre l’obra. És important aquesta fase, ja que qualsevol actuació per mínima que siga serà irreversible en el futur i podria perjudicar el ben de distintes formes.

Fig.2: Model 3D d’una de les Àmfores del derelicte Bou Ferrer. Font: Pecio Bou Ferrer

La conservació in situ

La conservació de béns in situ comporta l’ús de recursos i ferramentes més elaborades com sondes de seguiment o “caixes” i “gàbies” metàl·liques de cobriment. Aquests calaixos deuran ser anticorrosius, especialment si els fiquem junts a béns de naturalesa orgànica. Uns dels desavantatges d’aquest tipus de conservació, és que si l’obra es conserva in situ no serà tan accessible per a la gent que si és extreta, no obstant això, a poc a poc es van posant en pràctica la possibilitat de realitzar reproduccions de les obres en el mateix fon marí, d’aquesta manera la peça original es conservara en el seu ambient natural, però qualsevol persona podrà gaudir de l’obra exposada en un museu.

L’extracció

En el cas que s’haja determinat que l’obra siga extreta del seu lloc d’origen, el risc de produir-li algun mal a l’hora de traslladar-la a l’exterior ha de ser mínim. És això pel que s’utilitzen diferents armadures com a “cistelles” amb cames d’arena, o reprodueix la salinitat del seu ambient natural. A aquesta acció la denominem re-enterrament. Una vegada en l’exterior, s’haurà de tractar d’aclimatar el màxim possible la peça al seu estat natural. Durant aquesta fase es prestarà molta atenció a la proliferació de microorganisme com pot ocórrer amb la fusta en passar d’un ambient molt humit a un molt sec. No s’ha d’oblidar de l’ús dels biocides per a evitar aquest tipus d’atacs.

Les recomanacions generals per a la conservació d’una obra són les següents: una temperatura de 18 – 20ºC i una humitat relativa de 50 – 60 %. Respecte a la llum no es deuran superar mai els 150 luxes. Podem portar un exhaustiu seguiment dels paràmetres ambientals de l’obra mitjançant l’ús d’aparells de mesurament. Malgrat això, hem de tenir en compte que aquests paràmetres poden variar dependent de la naturalesa dels béns, i sempre hem de tractar a cada una de les obres de la forma més autònoma possible.

Fig. 3: Protecció del derelicte Mazarrón II. Font: Heraldo

Dit això, són uns pocs els punts a tenir en compte a l’hora d’exercir un tractament en aquest tipus d’obres indistintament de si la solució finalment vaja a ser, conservar l’obra en el seu entorn original o en un entorn sec. Els tractaments conservatius realitzats en el bé han d’haver-se fet amb anterioritat en peces de gran similitud per a poder abordar el problema sense dificultats. També és necessari parar atenció a la seguretat, tant a la de la peça com per a la de les figures treballadores, i això ens porta al següent punt, que són els professionals: és fonamental que el personal treballador realitze bé la seua labor, ja que sense unes bones mans no s’aconsegueix una bona faena.

Finalment, no hem d’oblidar-nos de dos valors realment importants en les excavacions de jaciments arqueològics subaquàtics: primer el temps, és inevitable treballar a contrarellotge en un mitjà en el qual s’està bussejant i la nostra vida està en joc. I segon, tant les eixides a la mar, com els tractaments suposen preus molt elevats per això és recomanable una bona organització pressupostària abans de començar a treballar en el bé que volem conservar.


Fonts:

  • https://www.boe.es/
  • https://sketchfab.com/  
  • Libro verde: Plan nacional de protección del patrimonio subacuático español
  • PÉREZ DE ANDRES. C: La conservación del material arqueológico subacuático. El arqueólogo y el restaurador ante las primeras intervenciones. Museo Nacional de Antropología, Madrid.
Ixone Herrero Otsoa
Restauradora, conservadora i tècnica del patrimoni cultural basca establida a València, compromesa amb la protecció dels béns culturals i el medi ambient.

Leave a Reply

  • (not be published)