fbpx

La síndrome d’Indiana Jones (II)

Comparteix:


 

Institucions, societat civil i mecenatge

Com vam prometre al passat article, en aquesta segona part parlarem de la responsabilitat de l’administració pública en l’espoli arqueològic i de les possibles solucions ―moltes d’elles també passen per les institucions de l’Estat― que tenim a l’abast per a acabar amb les males pràctiques arqueològiques a la mar.

Interès pel patrimoni arqueològic

En primer lloc, cal recalcar que aquesta situació d’espoli salvatge s’ha donat per la històrica absència d’interés de quasi tots els càrrecs polítics nacionals i valencians respecte al patrimoni arqueològic. Imagineu-vos si parlem de béns arqueològics enfonsats sota la mar, joc que és quasi equivalent a “Terra incògnita” per a qualsevol.

No soles parlem d’absència de fons per a la investigació i la divulgació, sinó una total precarietat de mitjans per a organismes protectors com ara és el GEAS, encarregats entre altres coses d’evitar l’espoli i protegir els jaciments d’aquells que volen destruir-los.

La falta de voluntat pública per a educar en la importància del patrimoni cultural, ha dut al fet que gran part de la població senta un desafecte absolut respecte als béns materials històrics i les possibilitats que ens ofereixen. Així, aquesta quasi total absència d’interès, des de fa moltes dècades, ha propiciat una manca de suport als professionals, tècnics públics i especialistes civils, que han lluitat i lluiten per canviar aquesta situació.

En aquests moments, gràcies al treball i l’esforç d’un bon grup de funcionaris especialitzats valencians podem dir que els organismes competents estan començant a moure’s per a millorar la cobertura del patrimoni cultural submergit, dins de les possibilitats que tenen i amb el volum de pressupost que els faciliten per a poder fer el seu treball.

Sempre hi haurà qui diga que és més necessari gastar diners en línies més importants, com la sanitat pública. I, sense faltar-li raó, cal recordar que els governs tenen partides econòmiques destinades a tots els camps, incloent-hi sanitat o cultura, i que si hi ha una bona gestió dels recursos econòmics públics i una fiscalitat rigorosa, existeixen fons de sobra per a destinar a la protecció i investigació de l’arqueologia terrestre, la subaquàtica i de qualsevol branca del patrimoni cultural.

Canvi d’actitud

Però, a banda de l’actual canvi d’actitud de l’administració pública valenciana respecte a l’arqueologia subaquàtica en els últims anys, hi ha més camins que podem recórrer com a societat civil i més oportunitats que hi apareixen per qui treballa a peu de mar i per a qui desenvolupa projectes arqueològics.

Entenem que els nostres líders polítics i els seus assessors tenen molts fronts oberts i moltes boques que demanen atenció, però és necessari recordar la capital importància de l’estudi del nostre passat i les seues restes per a poder construir una societat madura que puga mirar al futur sent coneixedora del seu passat, evitant caure en mals usos de la història i visions interessades de la mateixa com tant estem veient en l’actualitat.

Recordem que “el poble que oblida la seua història està condemnat a repetir-la, i és un dels arguments més importants per a destinar els recursos necessaris a la investigació del patrimoni arqueològic valencià.

Per altra banda, des de la societat civil, existeixen nombrosos arqueòlegs i arqueòlogues treballant en una immensa manca de recursos. Ficant el seu temps, il·lusió i coneixements al servei de les administracions locals i regionals, fent miracles sense quasi cap suport (només els pocs diners que poden aportar alguns ajuntaments) i eixint a la mar en els materials i els recursos humans que cedeixen voluntàriament alguns centres de busseig.

Ara mateixa, aquesta és la precària realitat d’una gran part dels jaciments arqueològics subaquàtics valencians. No obstant això, tenim una oportunitat en aquest context per a canviar les coses. Assumint que no rebrem més diners de les desbordades línies públiques de finançament, ens resta mirar cap l’àmbit civil privat.

No menyspreem la capacitat del mecenatge per a moure el món de l’art i la cultura. En els segles passats, bona part del mèrit de què moviments culturals i genis de l’art canviaren la societat va ser d’individus en capacitat i voluntat de finançar-los. Hem de reviscolar l’esperit del mecenatge cultural i científic, no és el que ens agradaria però és en el que hem que treballar.

Així, entreteixint aliances entre el públic i el privat, és com aconseguirem que el patrimoni cultural marítim valencià, hereu de la cultura mediterrània i testimoni de grecs, púnics, romans, àrabs… es convertisca en un motor d’avanços culturals i educatius entorn dels valors humanistes recollits per l’ UNESCO.

A través de les línies de RSC de moltes empreses privades o des de el suport de persones individuals, podem complementar la manca de recursos públics. Els perills d’un absolut finançament de la investigació a través de fonts privades és més que evident, però les lleis de patrimoni no deixen cap dubte respecte al tipus d’institucions que deuen encapçalar els projectes científics.

Micromecenatge arqueològic

Per tant no és gens destarifat pensar que el finançament privat és una solució com qualsevol altra per a finalitzar en els problemes de la investigació arqueològica. En Agost de l’any 2019, coneixíem que el jaciment de Las Regueras havia obert una línia de micromecenatge per a poder excavar un enorme mosaic romà, campanya que va terminar de forma exitosa.

En un context on ens hem acostumat al fet que l’arqueologia es duga a terme en mà d’obra voluntària i treballadors precaris, on les preses no ens deixen dur a terme la catalogació i investigació que desitjaríem, és necessari repensar tot el model laboral entorn de l’arqueologia.

Necessitem innovació i mentalitat disruptora, per a deixar d’assumir que la realitat que coneixem és l’única possible. Tenim al nostre abast les solucions per a reduir l’espoli, investigar de forma digna i aconseguir que el patrimoni cultural retorne de forma beneficiosa a la societat i el territori. Però estem preparats per a iniciar un camí que canviarà les formes d’investigació que coneixem des de fa un segle?

El temps ens ho dirà.


Foto: Portum Sucrone

Historiador valencià i gestor de patrimoni cultural, ferventment compromés amb la divulgació i la cultura marítima com a element transmissor de valors i percutor de desenvolupament social.
Tancar
Tancar

Entrar

Tancar

Cistella (0)

Cart is empty Afegeix cultura a la teua cistella

Paisdelmar

Benvinguts

Moneda