fbpx

La síndrome d’Indiana Jones (I)

Comparteix:

 


La síndrome d’Indiana Jones (I)

Busseig esportiu i espoli de cap de setmana

Es defineix com espoli, en el context del Patrimoni Cultural, la destrucció, degradació o robatori dels béns culturals públics llegats pel nostre passat fins als nostres dies. Aquests béns ―ací és centrarem als arqueològics (subaquàtics)― són elements clau per a conéixer informació sobre el nostre passat, arrels culturals i present. És per això què esdevé tan dramàtic quan aquestes restes són sostretes del seu lloc de repòs, ja siga per a vendre-les al mercat negre o gastar-les de decoració a casa de l’espoliador o la seua família.

La trista realitat del patrimoni arqueològic subaquàtic valencià és que, des dels anys huitanta fins hui, encara que de manera decreixent, ha sigut espoliat del fons marí no per grans empreses privades o espoliadors professionals, que volien traure un rèdit econòmic elevat de la seua activitat delictiva. Si no que ha sigut víctima, exceptuant puntuals i conegudes excepcions, dels mateixos valencians, aquells que més haurien de tindre cura del llegat dels nostres avantpassats, incloent-hi els seus.


Un altre dia, parlarem de la responsabilitat de l’administració i entitats públiques a l’hora d’haver permés que aquesta situació esdevingué en la nostra trista realitat actual. No obstant això, pense que és més important i urgent ficar sobre la taula una activitat delictiva que ocorre cada dia a la nostra mar i que ja ens ha privat d’una gran quantitat de coneixements sobre la nostra cultura i història.

Però de què estem parlant exactament?

Doncs d’una realitat complexa, fruit d’un conjunt de situacions i trets culturals que poden resumir-se amb el nom de Síndrome d’Indiana Jones. Aquesta “síndrome” és el resultat d’una visió errònia entorn de la història i pel desconeixement, però també pels nostres referents cinematogràfics i literaris, que du a una valoració mercantilista i individualista dels béns arqueològics públics.


És a dir, des del moment en què, allà pels anys huitanta es van llançar a la mar els primers bussejadors amb escafandre autònom, fins i tot abans, la mentalitat predominant era que, qui fera una troballa arqueològica tenia dret de fer en ella el que considerara oportú. Açò, reforçat per la imatge de tresor ―en el sentit mes piratesc de la paraula― que pel·lícules com Indiana Jones van crear a l’imaginari popular en aquells anys, va seure les bases de l’actual drama arqueològic que vivim.

No és gens difícil trobar als clubs de busseig espanyols i valencians a algú que haja fet una troballa arqueològica més o menys rellevant al llarg de la seua vida de bussejador. En el millor dels casos, estarem parlant amb una persona conscienciada amb la història i el patrimoni, en un mínim de coneixements reals, que hi haurà avisat als serveis competents sense moure la troballa del seu lloc. Però açò és gairebé una excepció que confirma la regla.

Més sovint, trobarem a una persona que mourà la troballa, traent-la de l’aigua o que la deixarà per a tornar un altre dia en alguns amics en els quals buscar-ne mes per la zona. No obstant això, la cosa no acaba ací. En el pitjor dels casos, eixa o eixes persones s’enduran a casa aquests béns històrics i els vendran o els gastaran com a test (no m’estic inventant res). En quasi el pitjor dels casos, aquests bussejadors domingueros, aniran a un museu arqueològic per a intentar vendre les seues troballes.
Ací, aquest “descobridor” pensarà que portant la troballa al museu, l’arqueòleg o arqueòloga exposarà la seua peça al museu i, sobretot, l’hi donarà un premi econòmic pe’l tresor rescatat. Al més pur estil Indiana Jones, que furta una estatueta d’or, destrueix un temple antic i cobra una copiosa suma de diners per la salvatjada.

El que no sap aquest hipotètic espoliador ocasional, és que als anys huitanta/noranta va ser tal la quantitat de persones que van tindre la mateixa idea ―aplegant a l’extrem d’intentar “xantatges” als professionals públics si volien obtenir la pesa― , que es va decretar que totes les aigües costaneres valencianes eren zona d’interés arqueològic. En la pràctica, açò elimina la possibilitat legal de rebre una recompensa econòmica per les troballes.

Així, el nostre espoliador quedarà absolutament sorprés de no rebre un premi pel “tresor” trobat, sense saber que si s’atingueren a la legalitat de forma estricta, hauria haver eixit del museu amb una denúncia de la Guàrdia Civil per espoli, delicte que en l’actualitat està penat amb multes molt contundents. No obstant això anirà a parlar en els seus amics i familiars, indignat per tanta injustícia i, a partir d’eixe moment, intentarà vendre al mercat negre totes les troballes que realitze sota la mar.


Aquesta història s’ha repetit de forma molt trista a les últimes dècades de forma incontable, per la qual cosa el/la lector/a podrà fer-se una idea de la inabastable mida de la destrucció que s’ha ocasionat al nostre patrimoni cultural submergit. Què sabríem sobre la història de la Mediterrània si no s’haguera dut a terme aquest despropòsit? Mai ho podrem saber.

No obstant això, com encara som a temps de salvar el patrimoni que ens queda, deurien que centrar-se a treballar tant en investigació, com en divulgació i optimització dels canals de finançament arqueològic. Però de tot això i de la responsabilitat ―i reptes― de les institucions públiques, parlarem a la segona part d’aquesta història.

Historiador valencià i gestor de patrimoni cultural, ferventment compromés amb la divulgació i la cultura marítima com a element transmissor de valors i percutor de desenvolupament social.
Tancar

Paisdelmar

Benvinguts

Tancar

Entrar

Tancar

Cistella (0)

Cart is empty Afegeix cultura a la teua cistella

Paisdelmar

Benvinguts

Moneda