Com funcionava el “Nautilus”, la nau que Verne va idear fa 150 anys per a “Vint mil llegües de viatge submarí”

El submergible va aparéixer per primera vegada en “Vint mil llegües de viatge submarí”, la novel·la que Verne va començar a publicar per lliuraments al març de 1869.

Però va prendre el seu nom del qual molts consideren el primer submarí d’hèlix del món, el Nautilus dissenyat en 1800 per l’enginyer estatunidenc Robert Fulton per encàrrec de Napoleó Bonaparte.

“En l’època en la qual Verne va escriure la seua novel·la, la paraula Nautilus pràcticament s’utilitzava com a sinònim de submarí”, destaca Marie-Hélène Huet, una professora del MIT experta en Verne.

“Ell mateix havia vist diverses d’aquestes màquines. No eren per a res comparables amb el seu Nautilus, perquè el seu temps d’immersió no passava de mitja hora”, reconeix Huet.

“Però la idea estava ací”, diu en una recent emissió del programa de la BBC The Fòrum, dedicada a la famosa novel·la.

De fet, en 1858 Jacques-Francois Conseil, un amic personal de l’escriptor, va provar un submarí –el Pilot– que compartia diverses característiques de la nau comandada pel capità Nemo.

També es creu que Verne va basar part de la seua mítica nau en el model d’un altre submergible francés, el Plongeur, amb el qual es va familiaritzar durant l’Exposició Universal de 1867.

No obstant això, descrit pel mateix Verne com “una meravella, plena de meravelles”, la seua Nautilus també era una màquina molt avançada al seu temps.

Com se suposa que funcionava?

Submarí elèctric

En “Vint mil llegües…”, i per boca del capità Nemo, el mateix Verne ofereix abundants detalls sobre la nau i sobre la tecnologia que la propulsa.

“Com veu, és un cilindre molt allargat, d’extrems cònics. Té, doncs, la forma d’un cigar, la mateixa que ha sigut ja adoptada a Londres en diverses construccions del mateix gènere”, li explica al professor Pierre Aronnax, el narrador de la novel·la.

“La longitud d’aquest cilindre, d’extrem a extrem, és de 70 metres, i el seu bao, en la seua major amplària, és de huit metres”, agrega, per a després explicar que “el Nautilus es compon de dos cascos, un intern i un altre extern”.

Però en l’època del motor de vapor és sobretot el mecanisme de propulsió d’aquesta nau de 1.500 tones el que intriga a Aronnax.

Una intriga que només creix quan Nemo li diu que l’electricitat és el que impulsa el submarí.

“Capità, l’extremada rapidesa de moviments que vosté posseeix no concorda amb el poder de l’electricitat. Fins ara la potència dinàmica de l’electricitat s’ha mostrat molt restringida i no ha pogut produir més que molt xicotetes forces”, argumenta Aronnax.

“Senyor professor, la meua electricitat no és la de tot el món, i això és tot quant puc dir-li”, respon Nemo.

Bateries de sodi-mercuri

Més endavant, no obstant això, el misteriós marí devela el misteri, explicant que tot el que necessita per a produir electricitat, el Nautilus l’obté del mar.
“D’aquesta notable quantitat de clorur sòdic continguda per l’aigua marina extrac jo el sodi necessari per a compondre els meus elements”, diu després de destacar l’elevada presència d’aquest element en l’hàbitat natural del submarí.
I aquest sodi, “mesclat amb el mercuri, forma una amalgama que substitueix al zinc en els elements Bunsen”, agrega, revelant així que la seua font d’electricitat són bateries de sodi-mercuri.
“El mercuri no es gasta mai. Només es consumeix el sodi, i el mar me’l subministra abundantment”, explica el seu raonament Nemo.
“He de dir-li, a més, que les piles de sodi han de ser considerades com les més enèrgiques i que la seua força electromotriu és doble que la de les piles de zinc”, continua.

En la novel·la, l’electricitat produïda per aquestes bateries també serveix per a accionar “les poderoses bombes” que el Nautilus usa per a emmagatzemar l’aire de la superfície en “depòsits especials”.

Segons el seu capità, l’oxigen així emmagatzemat és el que li permet “prolongar pel temps que desitge, si és necessari, la meua permanència en les capes profundes”.

I l’electricitat també és necessària per a omplir i buidar els seus tres tancs de llast, i així submergir o fer emergir al submarí.

“Tot es fa ací per la seua mediació. M’il·lumina, em calfa i és l’ànima dels meus aparells mecànics”, diu Verne, sempre per boca de Nemo, del corrent elèctric generat amb les bateries de sodi-mercuri.

Tecnologia prestada

El més interessant del cas és que molta de la tecnologia que s’esmenta ja existia en època de Verne. Però l’ús de les bateries de sodi-mercuri, per exemple, només es popularitzaria una dècada després de la publicació de “Vint mil llegües de viatge submarí”.

I, per als experts en l’escriptor francés, és una cosa habitual en l’obra del també autor de “Viatge al centre de la Terra”, “De la Terra a la Lluna” i “La volta al món en huitanta dies”, entre moltes altres novel·les.

“Encara que Verne no era un científic, sinó un advocat, utilitzava amb gran facilitat la seua imaginació per a extrapolar en el temps com podien evolucionar els descobriments de l’època”, explica Jean-Michel Margot, un enginyer i escriptor suís fascinat per Verne.

“El mateix Verne deia que mai havia inventat res, solament expandia idees i invents que ja existien”, coincideix amb ell Huet, en l’emissió de The Fòrum.

I això tal vegada siga el més interessant de la tecnologia darrere del Nautilus.


Font i foto: El comercio

Som un Grup Editorial valencià establert a Vila-real des de desembre de 2018 i amb el propòsit de difondre continguts e informació actual.

No tens permís per a registrar-te
Cart Item Removed. Undo
  • No products in the cart.

Si continues utilitzant aquest lloc aceptes l'ús de cookies. Més informació

Los ajustes de cookies de esta web están configurados para "permitir cookies" y así ofrecerte la mejor experiencia de navegación posible. Si sigues utilizando esta web sin cambiar tus ajustes de cookies o haces clic en "Aceptar" estarás dando tu consentimiento a esto.

Cerrar