fbpx

Què és l’efecte espectador? Vivim en una societat espectadora?

Comparteix:

L’efecte espectador va ser popularitzat pels investigadors John Darley i Bibb Latane, que van intentar comprendre el que crea la indecisió col·lectiva. En resum: quantes més persones vegen una cosa dolenta, menys probable és que alguna persona faça alguna cosa sobre aquest tema. Cadascun pensa que algú més es farà responsable.

Els investigadors ens alerten de la falsa idea que una persona “bona” fa “el correcte” en qualsevol situació. El seu treball examina les diferents pressions que causen el comportament de l’espectador i, per extensió, com transcendir-lo.

Si reflexionem una mica, segur que recordem haver estat en alguna situació que requeria una acció immediata però, lamentablement, ningú va fer res o es va tardar molt a fer-ho. L’efecte espectador explica moltes de les actituds que veiem en el món i on trobem a faltar una major responsabilitat social.

L’efecte espectador no ocorre en presència d’una sola persona

Si ocorre una emergència i només està present un espectador, llavors l’ajuda només pot vindre d’aquesta persona. Per descomptat, podria optar per no ajudar però qualsevol pressió per a intervindre se centra únicament en ell. No obstant això, quan hi ha presents diversos espectadors les pressions sobre intervindre són compartides entre tots. Com a resultat, ningú ajuda.

Una altra possibilitat és que la culpa potencial podria estar repartida entre els observadors. Existeixen evidències contràries al fet que el comportament moral de l’individu està separat de consideracions de càstig o recompensa personal.

És raonable assumir que en circumstàncies en les quals la responsabilitat és d’un grup de persones, el càstig o la culpa individual és lleu o inexistent. És a dir, «tots podrien haver actuat, així que jo no tinc cap culpa de no haver-ho fet».

Ho veiem, per exemple, respecte al medi ambient, o en qüestions de participació política, o de justícia social o, sense anar més lluny, en les coses que succeeixen en la nostra pròpia comunitat de veïns.

 

Potser algú haja ajudat ja sense saber-ho

Imaginem que hi ha altres persones presents en la situació d’emergència però el seu comportament no pot ser observat. Llavors, qualsevol d’ells podria suposar que un dels altres ja està prenent cartes en l’assumpte, ja està ajudant.

Això també dilueix la responsabilitat perquè la intervenció de la persona que observa podria ser redundant o fins i tot perjudicial. Per tant, en una situació en la qual existeixen espectadors el comportament dels quals no es pot observar, un altre espectador pot racionalitzar la seua falta d’acció perquè «algú més ha d’estar solucionant el problema».

 

Quantes més persones observen l’emergència menys probable és que algú ajude

 

Aquestes dades ens porten a hipotetizar que quants més espectadors observen una emergència, és menys probable o més lent que qualsevol d’ells proporcione ajuda. L’efecte espectador és cruel, però és una realitat.

Com es podria demostrar aquesta hipòtesi? Per a provar aquesta hipòtesi caldria crear artificialment una situació d’emergència. Cada persona deuria no tindre comunicació amb les altres per a evitar tindre informació sobre el seu comportament.

Finalment, aquest experiment hauria de permetre avaluar la velocitat i freqüència de reacció de les persones en l’emergència. Existeixen experiments amb aquestes condicions que confirmen la hipòtesi plantejada.

L’efecte espectador el podem trobar en múltiples situacions de la vida quotidiana. Tristament, en l’actualitat està en boca de molts el fenomen de l’assetjament escolar. Per què ningú ajuda al xiquet assetjat? Aquesta teoria podria explicar-ho, almenys en part, ja que un dels factors que ho perpetua és el silenci dels observadors.

 

Xiquets jugant

També podem veure l’efecte espectador en moltes empreses o organitzacions. No és infreqüent que es produïsquen injustícies salarials o de condicions laborals. Doncs bé, l’efecte espectador també podria explicar perquè ningú fa res per a remeiar-ho.

Com veiem, l’efecte espectador va començar a plantejar-se arran de l’assassinat de Kitty Genovese. Les persones no ajuden en situacions d’emergència o són menys propenses a fer-ho si són diverses les que presencien el fet.

La responsabilitat es dilueix entre tots els espectadors i, tristament, hi ha diversos factors que expliquen aquest fenomen i que, quan actuem com a part de la massa social, és difícil que puguem canviar.


Referències bibliogràfiques

Clay Lindgren, Henry. Introducció a la psicologia social. Trilles, 2003.
Papalia, Dianne. Psicologia. Mèxic, Mc Graw-Hill, 200


Font: Lamenteesmaravillosa

Som un Grup Editorial valencià establert a Vila-real des de desembre de 2018 i amb el propòsit de difondre continguts e informació actual.
Tancar

Paisdelmar

Benvinguts

Tancar

Entrar

Tancar

Cistella (0)

Cart is empty Afegeix cultura a la teua cistella

Paisdelmar

Benvinguts

Moneda