“No m’atraparan mai més”. “No tinc cap pressa” Jaume Cabré

«NO M’ATRAPARAN MAI MÉS». «NO TINC CAP PRESSA».

Quan falten pocs dies perquè arribe a les prestatgeries de les llibreries el seu últim llibre, entreviste a Jaume Cabré, sens dubte un dels millors escriptors en llengua catalana de tots els temps i no només això també en qualsevol altra llengua.

Per a mi personalment és un orgull, i em fa molt de respecte entrevistar-lo per l’admiració que tinc per la seua forma d’escriure, així doncs el primer és donar-li les gràcies per acceptar aquesta entrevista per a País del Mar.

Li voldria preguntar per l’època que va estar per ací per La Plana com a professor.

Vaig ser professor de l’institut Francesc Tàrrega de Vila-real als finals dels 70. El meu fill tenia 3 anys. Veníem d’una ciutat molt gran com Barcelona, on només coneixes la gent del teu barri i vam passar a viure a una ciutat petita. De seguida vam assumir això com un avantatge. Ens van acollir molt bé. Per exemple a les botigues de seguida ens coneixien i vam passar a ser, jo en Jaume i la meua dona Margarida, la catalaneta. A més, a més, vam tenir la sort d’establir bona relació amb els companys i també amb uns quants alumnes, que venien a casa a parlar de llibres. Per a ells jo era un poc més que un professor de literatura, era una espècie de guia de lectura. Però parlàvem de moltes altres coses. Ells a canvi de que jo els parlara de literatura, m’explicaven coses de Vila-real o del país. I em vaig llicenciar en el món de la taronja…

En aquella època, des d’on vivíem es sentia l’olor de la tarongina. Era una cosa meravellosa. Venia a onades. Des de la nostra casa fins a Borriana, tot era un mar de tarongers. Quan he estat més endavant per Vila-real, he vist que ja no hi ha tants tarongers i fa llàstima.

Sí, ara és un poble més industrial que llaurador.
Parlant d’eixe interés que comentava dels seus alumnes dels anys setanta per la literatura. Les opinions respecte a la salut de la literatura tendeixen a ser molt catastrofistes. Des de la seua experiència, com veu la salut de la literatura? Pensa que hem millorat en eixe aspecte?

No tinc el termòmetre, però a mi em sembla que, en general, hi ha més lectors que no pas hi havia als anys 70. Hi ha més gent que accedeix amb normalitat a la lectura, entre altres coses perquè els serveis de biblioteques són molt bons. No només per l’estricte servei de prestar llibres, sinó també per les activitats que moltes d’aquestes biblioteques fan. Això irradia interès per la lectura. De fet, quan vas a llibreries i a les mateixes biblioteques, sempre et trobes gent buscant.

Per una altra banda, he tingut la sort de fer xerrades a molts llocs, també per Europa. Et trobes a la gent molt interessada amb la qüestió del llibre; no només del llibre, perquè clar el llibre és moltes coses, estan interessats per la literatura i tot el que hi ha darrere d’aquesta.

Encara que és clar que la televisió i altres mitjans marquen moltíssim, però la gent continua llegint i continuarà llegint.

Parlava que a Europa ha tingut moltes xerrades, també molt d’èxit a llocs com Alemanya. Tenim molt a dependre dels europeus respecte a com tractar a la literatura?

En este i en molts altres. En aspectes polítics encara hem de dependre més.

Per la meua experiència puc dir que a Alemanya, a França, a Polònia, a Grècia, a Suècia… en fi, puc dir molts països, hi ha un interès directe i molt fort per la literatura i per la lectura. Pensa que a Alemanya mateix, també a Polònia m’hi he trobat, la gent paga per escoltar el que diu un escriptor. Fins i tot es fan cues. T’escolten, després et fan preguntes i quan acaba l’acte es queden i encara volen fer-te més preguntes i saber més.

Això ha de ser un goig.

Sí, això és un goig. Però m’he trobat també força llocs del País Valencià, a les Illes Balears i a Catalunya on hi ha clubs de lectura de biblioteques, d’associacions, de llibreries… Fins i tot a poblets molt, molt xicotets, et trobes a trenta o quaranta persones que s’han llegit el teu llibre. El país n’està ple de gent que té interès per la literatura. Vosaltres mateixos esteu muntant una editorial, un aglutinador de cultura.

Volia donar-li l’enhorabona per la imminent aparició del seu proper llibre; «Tres assaigs» amb tres assajos molt literaris. Un llibre molt recomanable. Dels tres, he llegit «Les incerteses» i li agraïsc les interioritats de la creació literària que ens ensenya. Podria contar als lectors de País del Mar, el que podran trobar a «Tres assaigs»?

El llibre recull els tres assajos que he fet mentre escrivia novel·les o altres formats de narrativa. De fet, la raó d’escriure aquests tres assaigs que són: «El sentit de la ficció», «La matèria de l’esperit» i «Les incerteses», que tu has citat, era allunyar-me de l’última novel·la que havia fet, perquè l’ombra de la novel·la és molt allargada. Després de «L’ombra de l’eunuc», que vaig estar sis anys per escriure-la, va ser quan vaig escriure «El sentit de la ficció». Ho vaig fer, primer per saber què era allò i després per allunyar-me dels personatges de la novel·la i dels dubtes que mentre estàs escrivint t’omplen el cap, fins no saber si ho estàs fent bé. Vaig veure que això m’anava bé per treure’m histerismes de sobre. Així que quan vaig acabar «Les veus del Pamano» vaig tornar-ho a fer amb «La matèria de l’esperit» i després del «Jo confesso» amb «Les incerteses».

A aquests assaigs aprofito per dir coses que, si estàs molt ficat en una novel·la, no pots perquè estàs per altres coses, reflexions que has fet durant l’elaboració del llibre, no necessàriament d’eixe llibre, potser d’algun anterior també, però sobretot posar-me davant del fet literari, no només des del punt de vista d’escriptor, també des del punt de vista de lector. Una altra intenció és fer una mirada més amplia a les arts. Parlo de pintura, o sobretot de música, a més a més de literatura lògicament, com he dit abans.

Ha comentat que es capfica molt a les novel·les. Vosté diu que les dóna per definitivament inacabades després de treballar-les molt. Pense que és un dels pocs escriptors que es capfica tant. El mercantilisme està portant a molts escriptors a publicar al ritme que els obliguen els contractes. No creu que hi ha molts que estan més lligats a eixos contractes que a l’art que deuria ser la base de la literatura?

Fa de mal dir, jo no sóc ningú per jutjar el plantejament de cada col·lega, cadascú fa el que li sembla millor. L’únic que sé és que ningú espera que jo d’aquí a un any trague un llibre. Ja el trauré. I quan em trobo amb algú que em diu «Apa, fa tres anys que no traus res. Que no escrius?»

Si ells saberen. No?

I tant. Sí que escric! Escric cada dia! El que passa és que el que vol el interlocutor és el llibre ja fet.

De molt jove, mira, precisament quan estava a Vila-Real, ja vaig adonar-me de la importància que tenia el no tindre pressa, perquè després rellegies i te n’adonaves. A mi no m’agrada rellegir-me i només ho faig per fer la correcció de proves d’impressió i coses així, que ho he de fer per raons de la professió, però un cop s’ha publicat el llibre ja no el torno a llegir. He estat molt de temps amb aquest llibre i vull llegir altres llibres d’altra gent.

Aleshores el que veia és que al començament, sí que feia il·lusió veure’l publicat i pensava, ara el tornaré a llegir amb forma de llibre, no en folis. Això feia il·lusió, és cert. Però llavors comences a trobar coses que no t’agraden. Ai! Per què no m’havia fixat en açò?, i en açò altre? Sempre trobes coses.

Aleshores és quan dius i jo quina obligació tenia de donar-lo, posem per cas, al mes d’octubre, si el podia haver donat a l’octubre de l’any següent a l’editor. Per què no? I segur que hauria trobat una manera d’escriure-ho millor que no aquesta, que ara em fa tanta angúnia. Des de llavors vaig dir: «No m’atraparan mai més». «No tinc cap pressa». I ja està.

Fins i tot amb els mateixos directors editorials que he tingut, sempre els posava, amb respecte, una condició: «Tu ets el meu director literari, molt bé, però jo t’aviso que quan acabe el llibre ja te’l donaré, però no em donis pressa, no m’atabalis, no em pressionis.»

El que passa és que en el món en què vivim, on la immediatesa tant es valora, em sembla que anem cap a la pressió.

Bo però llavors has de tindre tu la teua personalitat i el mateix editor hi sortirà guanyant si el llibre està més ben fet, que no pel fet de dir l’u de febrer ha d’estar acabat. No, escolta, perquè si és així, faràs l’impossible per tirar endavant i és una pilota que es va fent grossa i no aconsegueixes ni una cosa ni l’altra. I al final ningú està content.

I el que menys l’autor.

Efectivament, i quan això t’ha passat una vegada, ja mires que no et passe mai més.

Per últim una pregunta un poc obligada. País del Mar té una temàtica transversal: la relació que tenim a la nostra terra amb el mar Mediterrani. M’he llegit molts dels seus llibres i no he trobat en ells molta relació amb el mar. Diria que cap. Es deu a alguna raó?

La veritat és que tens raó, no hi ha molta relació amb el mar en els meus llibres. Potser algun personatge hagi agafat alguna barca de rems o un vaixell transatlàntic, però poc més.

És curiós perquè sent vosté de Barcelona, una ciutat mediterrània amb port, platges…

És de veres. El mar m’encanta. Vosaltres per exemple teniu a tocar les Columbretes. No he pogut anar-hi mai.

No? Doncs jo li-ho recomane perquè és un lloc màgic, una de les joies de Castelló que es coneix poc.

I tant.

Jo recordo estant a Mallorca paisatges de costa fantàstics, l’illa de Cabrera per exemple m’encanta. Però quan sóc a Catalunya, el que no faig és anar a la platja mai, i a l’estiu menys encara perquè tothom és allí i llavors tens la resta del país per a tu. Fa trenta o quaranta anys que no hi he anat a la platja, però no la trobe a faltar. M’agrada molt més la muntanya.

Tot i això, potser que la raó per la qual el mar no apareix als meus llibres és que el mar és molt bonic. Entenc que té una màgia i no sóc capaç d’atrapar-la. Per exemple, estant amb uns amics a Eivissa, en una casa que estava tocant a mar, a una zona bastant despoblada, jo passava hores mirant aquella aigua, els illots anant cap a Formentera… És fabulós. Un paradís. Molt bé. Però de visita.

 

Enginyer agrònom i professor de Tecnologia a l'IES Penyagolosa de Castelló. Autor de: Jo, ara (Unaria, 2016 – guanyador del XVII Premi de Narrativa Breu Josep Pascual Tirado), La isla de las culebras (La pajarita roja, 2016 - finalista del II Premi CEPA), Cuando la vida se pone perra (Unaria, 2013), Catálogo de excusas para seguir vivo (o para estar muerto) (2011- finalista dels XXII premis de la Crítica Literària Valenciana) i Fábulas efímeras (2010, Conselleria d’Industria). Alguns dels seus relats han tingut èxit en nombrosos concursos i apareixen en diverses antologies. És comissari i ha ideat l'exposició itinerant: Microrrelatos. Es tracta d'una mostra de l'obra dels principals microrelataires espanyols, agrupats al corrent literari Generació Bolgger, de la qual és membre. Periòdicament fa tallers d’escriptura creativa de microrelats, a centres educatius de la província de Castelló i de la regió de Puglia (Italia) Ha organitzat les quatre edicions de la Primavera de Microrrelatos Indignados al seu blog La colina naranja.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Close

Paisdelmar

Benvinguts

Close

Sign in

Close

Cart (0)

Cart is empty No products in the cart.

Currency

Si continues utilitzant aquest lloc aceptes l'ús de cookies. Més informació

Los ajustes de cookies de esta web están configurados para "permitir cookies" y así ofrecerte la mejor experiencia de navegación posible. Si sigues utilizando esta web sin cambiar tus ajustes de cookies o haces clic en "Aceptar" estarás dando tu consentimiento a esto.

Cerrar